A l'Eduard sempre li havia agradat més escoltar que parlar, en sabia més del primer que del segon, així que aviat va resultar que la gent esperava amb ganes l'hora que ell arribava. S'havia establert amb molts una bona connexió, i l'Eduard podia fer fins i tot un lleuger xantatge ple de complicitat compartida perquè els malalts canvièssin el seu estat. Dins la seva situació, menjaven millor, es trobaven millor, miraven d'ajudar en el que podien quan els curaven o rentaven, ja no es tancaven en el seu mutisme tan sovint..., fins i tot estenien aquesta mena d'epidèmia d'empatia als malalts més tancats i més difícils.
Un dia, difícil de recordar quan ni perquè, va caldre el seu ajut per fer algunes cures. N'havia vist fer alguna, sense posar més que una atenció dispersa perquè no entrava dins el que li pertocava, ell no era metge ni infermer, simplement donava un cop de mà gens especialitzat. L’ajut tampoc va ser rés de l’altre mon, ajudar a canviar les gases, a rentar la ferida, posar betadine, i poca cosa més. Però llavors va haver de posar atenció, i fixar-s’hi, i mirar i veure aquelles ferides que semblaven irreals i que canviaven amb els dies, algunes vermell fosc, granatoses, altres rosades quan anaven guarint-se, algunes apropant-se perillosament a l’ós...
Un altre dia, l'ajut va caldre per una cura d'una cama amputada a una dona no massa gran, d'uns seixanta anys. Pot semblar estrany, però certes coses es troben massa amagades, erròniament, de la resta dels comuns mortals. La gent s’acostuma molt aviat a viure entre cotons, a horroritzar-se per una imatge a la tele, llunyana, impersonal, a fer comentaris morbosos per taques vermelles que només veuen una estona i de lluny, o ferides aparatoses. Aviat es pensen que allò que els frapa és molt dur, però és només una imatge darrera el vidre, sense olor, sense soroll, fins i tot sense sabor. Els milicos es creuen que llençar un any fent de matxaca o aprenent a encertar una diana a uns cents de metres és el que cal per formar ciutadans socialment integrats, però la veritable mili hauria de ser molt diferent.
Un matí, a l'hora de donar els esmorzars, l'Eduard i una infermera van descobrir una velleta que havia mort entre torn i torn. Sempre havia estat seca i escanyolida, amb uns cabells blancs difícils de pentinar perquè queien massa sovint. Era el primer mort no maquillat ni arreglat que l'Eduard veia, el primer mort real, algú conegut que ell apreciava, algú a qui havia donat l’esmorzar, algú que ell havia ajudat a curar, a rentar, amb qui havia parlat un xic, perquè amb ella qui parlava era l’Eduard, ella amb prou feines hi posava atenció a estones. De vegades els seus ulls reviscolaven, quan l’Eduard li explicava algun viatge a l’estranger, o alguna excursió a la muntanya, quan li parlava de mil coses, o quan deixava volar la seva imaginació i s’inventava tot allò que ell veia ella volia sentir.
Si hagués estat al principi de la seva tasca, la impressió hagués estat molt més forta, un xic difícil de pair. Però en aquell moment, després d’haver vist el que havia vist i haver-hi pensat sovint, enlloc de sentir dolor va pensar que ara ella devia estar molt millor i més tranquila, sense que la remenés ningú al llit ni la rentèssin, amb delicadesa però també sense intimitat, ni l'haguèssin de donar el menjar a la força perquè es negava a fer-ho. Semblava que ja feia dies que havia decidit que seguir així, allà, no era cap bona opció. L'Eduard no podia afirmar res sobre on era ella, ni tan sols si existia un lloc on es podés parlar d'ella com a tal, però fins i tot en absència d'aquest espai indefinible, ella havia deixat de patir.
Als esmorzars d'aquella setmana, va ser la primera vegada on va sentir parlar de forma clara, pràctica i real, de l'ètica mèdica, i de les seves fronteres, de tot allò que el benvolgut Escolapi ni tan sols va imaginar perquè el món de les idees és només això, i la realitat sovint les estira fins a límits insospitats, a punts on has d'aturar-te una estona i repensar-ho tot. No era rés que no haguès llegit en alguns llibres o vist en alguna pel.lícula o llegit en algun article als diaris. Era quelcom sobre el qual ell havia pensat sovint per diversos motius. Però era la primera vegada on no era la única persona que pensava o parlava sobre allò de forma abstracte i solitària, era quelcom real, i per això mateix més difícil.
No hay comentarios:
Publicar un comentario