Etiquetas

lunes, 6 de febrero de 2012

Homo Deus – cap. V – La realitat s’imposa



L'altra familia mèdica, també blanca i verda, segurament més pragmàtica, potser menys cansada mentalment però més invisible, tenia algunes bates blanques, totes elles masculines, d'una blancor d'anunci de detergent, i alguns femenins vestits verds que semblaven tenir l'enginy instintiu de canviar torns, o demanar trasllats a la central, o simplement enmalaltir, en els pitjors moments, aquells on es feia palesa la necessitat de tothom. Eren aquella mena de persones, vàlides professionalment a la pràctica, que havien construit una cuirassa excessiva al seu voltant i que sovint semblaven fantasmes que no veien res realment humà a les seves visites, no veien persones malaltes, veien casos, historials, malalties sense cos, planes d’enciclopèdies mèdiques i de vademècums.

Quan va començar a treballar a l'hospital, l'Eduard havia desenvolupat un mecanisme de defensa força bo. Quan entrava a les habitacions, vestit de verd, entelava els ulls i el nas i les orelles amb un teixit porós, un filtre de realitat. Volia assemblar-se el màxim possible a aquell grup de micos amb les mans als ulls, a les orelles, aillant els seus sentits de l’exterior. Quan només canviava baranes tot era fàcil, i les converses a l'hora de l'esmorzar, tot i ser fortes, eren només això, converses que podien quedar-se a la ment com quelcom que no has vist ni tocat ni olorat ni escoltat ni sentit, quelcom que, pel mateix preu, podria no haver existit.

Un dia, l'absència del cel.lador va produïr el primer canvi de tot allò. La majoria de malalts eren molt grans, estaven immòbils al llit tot el dia, no es podien valdre per si sols, i per tant calia rentar-los i curar-los les llagues, que es formaven amb una facilitat i rapidesa increibles. Aixecar una persona no és fàcil, però és més difícil fer-ho amb un pes que no hi ajuda perquè no pot, que pesa encara que només sigui ossos i pell i poca cosa més, i mantenir-lo de costat i girar-lo mentre el renten o li canvien la roba del llit encara ho complica més. A l'Eduard, els primers dies, el dolor punxant de l'esquena el va recordar aquell antic estiu on va anar a collir raïm, un dolor que va mantenir-se fins que va aprendre cóm s'havien de fer les coses.

Amb el temps, entre la confiança de les infermeres i les metgesses, i perquè realment allà calia ajut arreu, l'Eduard es va anar implicant cada cop més. Però no va ser com una obligació de les tasques d’objecció, va ser un impuls que va sortir de forma voluntària, i llavors no va poder reprimir-lo, no va voler amagar-lo . Donava l'esmorzar als vellets i velletes més tranquils, aquells que hi posaven de la seva part, i la tasca era un xic complicada però agradable. Era molt més difícil quan simplement es negaven a menjar, o quan el seu control muscular era un problema. De vegades semblaven com nens a qui havies de convèncer que allò era bo, i que ho havien de menjar, que els faria bé. Eren com nens un xic entremeliats i trapelles, o nens barruts i intractables, o simplement nens quasi catatònics, però també eren nens que havien viscut tres vegades més experiències que l'Eduard.

Amb alguns d'ells, aquells que encara tenien el cap prou clar tot i una parla difícil de seguir, les estones de conversa tenien un doble benefici, era bo per a ells, i era bo per a l'Eduard. Podia parlar amb ells perque la seva tasca era menys rígida que la de la resta de personal, els feia companyia i els escoltava, perque massa sovint la seva familia feia visites de compromís de curta durada, o simplement ni venia. A alguns els portava el diari al matí, d'altres li parlaven dels seus fills, d'aquella filla que tenia problemes en el seu matrimoni, o d'aquell fill que els havia donat tants problemes al quedar enganxat a la droga. Sovint, massa sovint, el que l'Eduard escoltava eren els problemes dels malalts, però era normal, perque allò que crida per ser explicat sol ser quelcom que fa mal. No podia fer gaire cosa a més d’escoltar-los, però va poder veure que això ja era molt més del que ell es pensava.

No hay comentarios:

Publicar un comentario