Etiquetas

domingo, 5 de febrero de 2012

Homo Deus – cap. III – L’hospital


Per sort el van destinar en una caserna allunyada del comandament central, tota una ala d'un antic i vell hospital a la part alta de la ciutat, que havien llogat perquè els pisos més alts del nou edifici de la seu de la vall tenien problemes estructurals i clar, no fora massa assenyat mantenir allà els malalts. Aquell vell hospital era anacrònic, però tenia un aspecte exterior interessant, per fora no semblava un hospital, sinó més aviat una torre mig modernista i desgastada que demanava una restauració a crits.

Quan ja era dins, l'olor indefinible però identificable el va posar d'un humor variable, dual. No es trobava exactament bé, allà dins, però a l'hora estava millor que fora, al carrer. Era una d'aquelles situacions que el permetien pensar en la dualitat de tota realitat, una mescla de desig i prevenció, d'atracció i repulsió, de vegades una bessonada d'amor i dolor. La veritat és que tenia una excessiva tendència a pensar massa en massa coses i massa profundament, pensava massa i actuava poc, un desequilibri que intentava resoldre però que en l'espera li produïa més problemes que altra cosa, perque la resta dels comuns mortals no donaven mai tantes voltes a rés, tant si era important com si no.

La responsable amb qui va parlar l'Eduard era d'una franquesa que, de no ser ell com era, es podria haver qualificat de brutal. Era, simplement, una franquesa sincera i sense embuts, massa cansada, esgotada per la realitat diària, que feia pensar força sobre moltes coses. Una franquesa més cansada de la insensibilitat burocràtica i la manca de reconeixement de la seva tasca que de la lluita constant i sovint inútil contra allò que sempre acaba per guanyar, la mort, i sobretot contra aquell seu missatger insensible, la decadència constant, imparable, que feia de tot allò una cursa frenètica amb la qual, amb sort, aconseguies quedar-te allà on eres.

El primer dia li van ensenyar la planta i el laboratori del soterrani, i li van donar la roba que hauria de portar, tot com una d'aquelles visites de polítics als quals vols mostrar allà on treballes. La primera impressió va ser una llambregada a les habitacions, un hola i adéu ràpid que amb prou feines el va permetre fer-se una idea. Però amb el que li anaven explicant va tenir-ne prou. Entre gent gran amb un peu i mig a l'altra banda, i malalts socialment marginats que semblaven estar encara pitjor, on havies d’entrar guarnit gairebé com un astronauta, la planta estava plena de dolor i de manca d’esperances. Si s'arribava a implicar, si tan sols deixava oberta aquella porta, l'estada seria realment penosa, massa dolor inútil i sense compensació de cap mena.

Al principi, les tasques que l'Eduard havia de realitzar eren simples, gairebé emocionalment estèrils, on no calia que s'impliquès. Podia desconnectar visualment, fins i tot l'audició i l’olfacte podia filtrar-se, mentre anés amb compte per posar les pesades baranes als llits. Unes baranes antigues, que no lligaven amb uns llits més antics encara, mentre alguns malalts, amb veu cascada, recordaven les meravelles dels llits automàtics de l'edifici central, d'on els havien fet fora temporalment, on molts sabien que ja no tornarien. Unes baranes que amb prou feines podia collar als llits i que sovint quedaven tortes, això quan no havia d'acostar algun llit a la paret perque ja no en quedaven prous. Bona part dels dies el cel.lador de torn i l'Eduard jugaven a mecànics i anaven canviant les baranes d’un llit a un altre, una mena d'estranya dansa metàl.lica de difícil comprensió.

Les mancances de personal, de baranes adequades, de llits, i de mil coses més, posaven de mal humor la responsable del centre i la resta de personal. Sovint havia de treure l'enginy d'algun lloc dins seu i passava de jerarquies i camins pre-establerts i anava a solventar el problema, fós com fós. Sabia que les “jefas” de la central, empolainades com si anèssin al ball, li picarien la cresta, però ella ja estava més enllà de les fantasmades de segons qui. La visita de les “jefas” de la central, un entrebanc inútil a les tasques diàries, tot i ser coneguda, posava la gent dels nervis, però per sort els malalts que encara hi tocaven ajudaven a mantenir l'ambient distés. Era curiós pensar cóm aquella gent, metgesses o infermeres per preparació, s’havien allunyat tan ràpidament de la realitat mèdica al entrar dins el món de la gestió hospitalària. Era curiós però a l’hora massa comú, ja no veien tot allò que havien viscut, ni tot allò del que, potser, s’havien queixat quan estaven a l’altra banda.

No hay comentarios:

Publicar un comentario